El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament que actualment genera gran controvèrsia, no només respecte a les seves causes o interpretació, sinó també respecte a la intervenció o resposta que cal donar. Existeixen diferents models interpretatius, des de qui considera que el tractament prioritari ha de ser el farmacològic, doncs parlem d’alteracions neurobiològiques, o un model més educatiu que defensa que l’etiologia del trastorn és múltiple i, per tant, la resposta no ha de limitar-se al tractament farmacològic sinó que ha de ser combinada. Finalment, existeix un últim plantejament que posa en dubte l’existència del trastorn, afirmant que es fan patològiques conductes que formarien part de la normalitat, i posant en dubte la pròpia definició del trastorn i els criteris per al seu diagnòstic. És cert que el TDAH ha tingut un creixement molt accelerat en els últims anys, i que podem parlar d’un sobrediagnòstic. No tots els nens moguts, impulsius o amb dificultats atencionals tenen el trastorn, poden haver-hi altres causes que no tinguin absolutament res a veure amb el TDAH.
Així doncs, el diagnòstic del TDAH és complex, cal realitzar una avaluació neuropsicològica completa que inclogui entrevistes a la família, als mestres de l’escola i al propi nen o nena, qüestionaris de conducta, observació directa del comportament del nen o nena, avaluació de la capacitat atencional i funcions executives, a més de l’aplicació d’altres proves per conèixer el nivell d’intel·ligència i el perfil cognitiu general. Amb tota aquesta informació, el professional por determinar un diagnòstic i recomanar la resposta més adequada, sigui un tractament psicoterapèutic, sessions de reeducació psicopedagògica, psicoeducació al propi nen o nena, a la família o a l’escola, o una derivació per valorar la possibilitat d’una intervenció farmacològica.
Els estudis científics han detectat algunes estructures cerebrals relacionades amb el TDAH que no funcionen correctament, com el còrtex prefrontal. S’afirma que aquestes regions tenen un tamany més petit i una activitat menor. El doctor Josep Antoni RamosQuiroga, coautor de l’estudi més gran fet mai sobre el Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, conclou que l’alteració d’aquestes estructures pot derivar en els símptomes del TDAH, que és un trastorn del cervell i cal deixar de qüestionar-lo i, pel contrari, donar-li el reconeixement que mereix. La desinformació sobre aquest trastorn contribueix als dubtes continus sobre la seva existència, però aquests dubtes moltes vegades impedeixen o retarden la conscienciació de la societat cap al trastorn, tenint conseqüències perjudicials pels infants com manca de tractaments primerencs, manca de suports, escassa comprensió del que els passa, etc.
Deixa un comentari